La foto d'adalt data d'entre els segles XVI - XVII; en la qual veiem al massover de Cal Trempat tallant unes canyes a prop de la casa pairal del marqués de Can Cordelles. El pagès, al mateix temps que tallava dites canyes amb la seva falç, sentí el plor d'un nen darrere d'unes esverces, llavors s'hi va apropar i va trobar un nadó totalment desprotegit que acabava de néixer (aquí es pot introduir que tenia la cara esgarrapada i dir que sempre volia portar els cabells llargs per a disimular els defectes físics que la caracteritzàven).
Fill de mare desconeguda, es trobat pel massover de Cal Trempat, que ràpidament l'acull, juntament amb la seva dona, ja que segons el metge de la vila "el seu pou està més sec que el pi de les tres branques".
Educat en la més recta doctrina i religió, passa una difícil infància i una problemàtica adolescència; això sí, gaudia d'una incondicional protecció per part dels seus pares adoptius.
En la seva joventut, aviat es van detectar certes conductes antisocials, que aleshores van preocupar els seus pares i a moltes de les pubilles d'Esparreguera amb les que festejava. Fruit d'un escàndol amb la pubilla dels massovers de la casa pairal del Marqués de Can Cordelles, va ser expulsat de casa seva entre crits de la seva mare i plors del seu pare (recordem que va ser ell qui el va trobar).
Des de llavors malvivia pels camps d'Esparreguera, en la més dura de les soletats, rapinyant tot el que podia i més per a tenir alguna cosa que emportar-se a la boca. Bé, la frase anterior no és del tot exacta, ja que no estava tan sol com pressumia, sinó que sempre anava acompanyat d'unes amigues molt especials... les gallines; amb les quals no l'importava gens ni mica compartir cucs o les restes d'aliments que troabava a la plaça del mercat tots els dijous.
Sempre anàven junts, ell i les sis gallines, a les quals anomenava la "Colla de la Setmanada":
· Dilluns (àlies "cull llegums").
· Dimarts (àlies "menja nàbs").
· Dimecres (àlies "menja nespres").
· Dijous (àlies "menja ous").
· Divendres (àlies "menja fabes tendres").
· Dissabte (àlies "menja pasta")
(podrien ser 7 gallines i l'última dir-se diumenge, àlies "la que tot s'ho menja"; però si la història parlés de set gallines ja no quedaria tan maca).
Ningú sabia el perquè d'aquests sobrenoms tan peculiars: uns diuen que les anomenava segons se les trobava perdudes pel bosc; altres relaten que com que cada nit diferent la passava amb una gallina per matar l'aburriment i el fred, així s'enrecordaria del dia que li tocava descansar.
Una freda i fosca nit de setembre, quan dormia plàcidament en una mena de cavana-corral amb les seves inseparables amigues, va ser despertat per una forta llum que portàven un grup de gallinasses. Com bonament va poder, es va aixecar i va apartar del seu voltant unes ampolles d'un nou licor en el qual estava treballant (es deia "Txumerri", i tot just aquella nit va fer la cata dels primers resultats finals).
Quan es va acostar a la forta llum que l'enlluarnava, va sentir una potent veu que li va dir que havia de canviar el seu estil de vida i començar a predicar per tot arreu la paraula d'una nova religió, la qual el seu lema era ben clar: "shii shok di ab la, ka ida be moo, panshare do, kiki longa, smi old pi ke, ad ban ibi aloe etpe"; que vol dir "els diables m'ho han donat tot a la vida, el tabac quasi me la treu, quan plogui no et fiquis mai sota un arbre que és perillós, si beus no condueixis, viu a tope sense drogues, nen deixa d'emprenyar amb la pilota".
Però això no és tot, quan l'endemà es va despertar les sis gallines s'havien convertit en sis homes molt forts , vestits amb túniques negres, que li van dir que estàven totalment al seu servei. Aleshores, sota el nom de "l'ordre dels Llagastins", es van dirigir per a comunicar a tothom la nova paraula divina que havia de salvar el món.
Després de molt mesos predicant per Esparreguera, Collbató, El Bruc residencial i Abrera, van arribar a Olesa de Montserrat, on LLagasta va ser rebut de forma apassionada en una entrada triomfal. Val a dir, que no tothom estava a favor de Sant Llagasta, ja que hi havia veus crítiques que no veien amb bons ulls l'arribada a la vila d'Olesa d'un fals profeta, que a més era fill bastard d'Esparreguera.
Aquest capítol va marcar molt el futur del nostre heroi.
Un cop va ser rebut pel batlle d'Olesa i va ser informat del problema de la vila, el nostre protagonista va anar per feina: va replegar totes les gallines i i pollastres de la vila, i tot l'oli i mistela dels olesans, ja que eren productes imprescindibles.
Després d'això, es van tancar al teatre durant dos mesos sense sortir per a res, però als dos mesos havien acabat amb totes les existències dels olesans i tenien gana, i com que només quedava menjar i beguda al Monestir dels Caputxins Setrillers, van decidir sortir una nit d'amagat per anar a robar menjar; una mala idea, tot plegat. Ja que van ser enxampats pel pare Prior, que amb el seu crit va fer sortir de les habitacions a tots els monjos armats amb pals, pedres i creus gamades per a donar una llicó als nostres herois. Llagasta i els seus van poder fugir i tornar al teatre, però els Caputxions van informar a tothom dels fets d'aquella nit, i tota la vila d'Olesa es va tornar en contra dels nostres protagonistes; lalvors van decidir cremar el teatre. Els llagastins van poder sortir, però a la sortida els esperàven uns caputxins amb ànsies de revenja, que els van emmanillar i entregar al poble. Però Llagasta va fer un crit tan gran, que fins i tot la gran Muntanya de Montserrat es va moure, cosa que va fer que la gentusa d'Olesa callés, pensangt que el cel els hi cauria a sobre.
Just en aquell moment, Llagasta va dir: "calleu, que faré un miracle". I tant ell com els seus acompanyants es van tancar juntament amb les pubilles de la vila en una casa de cites que hi havia a la sortida del poble. Van estar tres dies i nits tancats sense obrir les portes per a res...
Passats els tres dies, Llagasta va obrir les portes i exclamar que la seva obra ja estava completada. Darrere van aparéixer les pubilles, amb una gran lluentor als ulls, cosa que va fer entrendre als pares d'aquestes que allò era producte del miracle diví.
Un cop es va solucionar tot, Llagasta i els seus van marxar d'Olesa, sota la cruel mirada d'odi dels Caputxins, que encara no haurien dit la seva última paraula.
Els nostres herois es van retirar uns mesos a la Puda, un lloc conegut per les seves aigües curatives, doncs en precisàven molt d'elles per a guarir l'entrecuixa.
Al cap de nou mesos a Olesa es va acabar l'aigua calenta i les tovalloles netes, ja que totes les pubilles van començar a donar a llum a criatures, però no eren nadons humans... eren gallines! Llavors, els olesans, acompanyats dels caputxins, i armats amb pals i pedres, van fer una expedició a la Puda per a tal de capturar a Llagasta i els seus; però aquests, que s'ho veien a venir, van fugir la nit abans, deixant, a més, la factura de les seves depeses a nom del batlle olesà, cosa que encara els fa fer emprenyar més.
Llagasta i els seus es van dirigir cap al port de Barcelona, però a causa de les influències dels caputxins, durant el recorregut ningú els hi donava descans, i les van passar putes durant aquest trajecte. Un cop van arribar al port, es van embarcar al primer vaixell que sortia, que anava destí a les Illes Malvines. En arribar a les Malvines, Llagasta va veure com allà se li presentava una gran oportunitat per a començar de zero i poder portar a terme la misió pel qual va ser escollit; i aquí va ser on es va desenvolupar la majoria dels seus pensaments, escrivint moltíssims llibres, manuscrits, enciclopèdies, cartes als creïents d'arreu del món, profecies...
Passat un temps, una nit d'estiu en que LLagasta celebrava amb als seus companys l'aniversari en que aquell miracle el va convertir en Sant, un grup de caputxins de l'ordre dels "Macanudos", agermanats amb les ordres caputxines d'Olesa, van cremar la casa de cites on es feia la festa. El resultat va ser tràgic: Llagasta i les seves obres i tots els companys de viatge van morir cremats.
Aquest podria ser el final del nostre heroi, però en canvi va ser l'inici del mite, gràcies a un dels seus deixebles, que va poder escapar amb algun paper a les mans del manuscrit autobiogràfic de Llagasta i un llibre de profecies anomenat "Apocalypsum et deca historia plus predictam". En aquest llibre Llagasta va predir algunes profecies important que al cap d'uns anys es van convertir en realitat, com l'invasió de Flandes a Barcelona; l'arribada d'un sistema en que el poble decidiria qui governaria el poble; la invenció dels productes 'light'; l'arribada dels vaixells a Esparreguera; la mort de John Lennon; el tancament de la Purlom... Tot i aquesta gran visió de futur, les seves profecies no van tenir gaire èxit, i Sant Llagasta va caure en l'oblit de la memòria per a la gran majoria de catalans i ciutadans del món en general.
Però, per sort, el deixele llagastí que va sobreviure al gran incenci de les Malvines, no es va rendir en cap moment, i sempre va mantenir viu el record de LLagasta, la seva vida i la seva obra. I ho va fer creant una cofradia secreta, "l'Ordre dels Llagastins", que dediquen la seva vida única i exclusivament a mantenir viu el records i les ensenyances del seu mestre i a la protecció del sant corral, que segons diuen, dona vida eterna a tot aquell qui dorm una nit dins d'ell.
Aquesta gent va decidir fer pública al món l'existència d'aquest sant miracler i sense controvèrsies; que tan de bé va fer als esparreguerins, i tant de mal als olesans. I van triar com a vehicle de la seva proclama a la Colla de Diables d'Esparreguera; i nosaltres, els Diables d'Esparreguera, això és el que fem, difondre la paraula de Sant Llagasta i mantenir viu el seu record i la seva obra.
